Entrevista a en DAVID CASTEJÓN, fundador de la LLMRC

Jamming Lounge, Barcelona – 21/08/2015

Esdeveniment literari conjunt i en directe de “Me suenan tus letras” i la Lliga de MicroRelataires Catalans (LLMRC)

– Ignacio J. Borraz (aka DEDAL0), organitzador de “Me suenan tus letras”: Comencem. M’agradaria que ens expliquessis una mica qui és en David Castejón (o el David d’Argent…)

– David Castejón Ferrer: Doncs bé, comencem pel principi… Vaig néixer a la ciutat de Barcelona l’any 1979, de manera que em considero un subproducte cultural dels 80, amb tots els referents tan potents que això implica. L’afició a l’escriptura em ve ja de molt petit, alimentada pel meu avi, que va ser un relataire oral molt prolífic i imaginatiu. Tot i haver cultivat el meu vessant literari durant tota l’adolescència, a l’hora d’estudiar estranyament no em vaig orientar cap als estudis de lletres, sinó que vaig fer Criminologia i Política Criminal. Després també em vaig graduar en Turisme. Com que he donat moltes voltes a la vida, però, també vaig començar fa anys la Llicenciatura en Filologia Hispànica, encara que vaig haver de renunciar-hi al cap d’un any per una sèrie de circumstàncies personals. He viscut a l’estranger i he viatjat bastant per aquest món que ens ha tocat, i ara em dedico fonamentalmet a escriure i a promoure l’escriptura. Tinc aspiracions més o menys serioses dins del món literari des de l’any 2011, en què vaig guanyar el meu primer premi literari i vaig pensar que potser no era tan dolent per restar a l’anonimat.

– IJB: Com et va sorgir la idea de muntar la LLMRC? Quina va ser-ne la motivació?

– DCF: Realment la idea bàsica, d’alguna manera, portava molt de temps prenent forma als subterranis del meu cervell. Com a escriptor, a l’hora de participar en iniciatives literàries col·lectives, sempre m’havia mancat alguna cosa que m’arribés a engrescar de debò. Així és que una nit de calor, mosquits i insomni en un hostal d’Indonèsia, durant un viatge sabàtic que vaig fer al llarg del passat 2014, se’m va ocórrer crear el tipus de concurs/competició literària en què sempre m’hauria agradat participar i ningú s’havia atrevit a crear (com a mínim que jo sabés).

– IJB: Per què creus que aquest espai és necessari? Què hi pot trobar un participant nou que s’hi apunti? És a dir, alguna persona del públic que avui ens acompanya i que ara mateix es pugui estar plantejant participar-hi…

– DCF: La creació literària en la nostra llengua necessita tant de foment, promoció i difusió com sigui possible, per tal de mantenir amb vida la cultura que ens és pròpia. En la mesura de les seves possibilitats, la pretensió de la LLMRC és contribuir a aquest esforç comú, donant veu a escriptors desconeguts (o poc coneguts) en el marc d’un entorn lúdic, estimulant i engrescador. Sovint la creació literària pot ser molt solitària, i fins i tot feixuga. Vaig pensar que en un món tan pausat i reposat com és el de l’escriptura potser aniria bé la injecció de l’estímul competitiu, que tant bé funciona i tantes passions aixeca en altres àmbits com l’esport.

PROFUNDITZANT EN EL FUNCIONAMENT / FORMAT DE LA LLMRC

– IJB: Recordo que quan vaig conèixer el projecte, de primeres em va atabalar tanta normativa, tot i que després, com a mínim pel que fa a la meva experiència personal, tot ha fluït molt bé. Tenies molt clar el funcionament des del principi? Quines van ser les cruïlles més complexes? Recordo que en algun moment fins i tot vas plantejar als participants ajudar-te a definir part del format…

– DCF: El funcionament bàsic el tenia molt clar des del principi; després solament he anat afegint petits detalls sobre la marxa. Entenc que a primer cop d’ull, per a algú que s’apropa sense conèixer gaire la iniciativa, pot semblar tot molt rígid i normatiu, però és que des del primer moment sempre he volgut donar-li un aspecte seriós. Sóc conscient que això de mesclar dues coses en principi tan dispars com són literatura i la competició esportiva corria un gran risc de semblar frívol. Un dels aspectes que em va donar més maldecaps (i que me’n continua donant) va ser el sistema de votacions. Qui? Com? Quan? Etc… No és fàcil trobar una solució ideal.

– IJB: Si no ens ho has explicat ja en la pregunta anterior, ens pots fer cinc cèntims de com funciona la Lliga?

– DCF: En realitat el principi és bastant simple. Podeu consultar aquí el funcionament de la Lliga en 8 passos simples…

– IJB: Ens pots avançar alguna sorpresa o modificació per a la segona edició de la Lliga?

– DCF: Modificacions algunes… tinc pensat modificar el sistema de votació per limitar favoritismes i eliminar el handicap, que no ha quallat com a eina competitiva. Innovacions també unes quantes… he obert la possibilitat de participació a noves modalitats ocasionals més flexibles i menys exigents, com l’escriptor comodí, que puguin atraure un ventall més ampli d’escriptors. D’altra banda, a més de les Mêlées de Consolació, tinc pensat celebrar 4 mêlées estacionals més distribuides al llarg de la temporada: la Mêlée de Cap d’Any (Hivern), la Mêlée de Sant Jordi (Primavera), la Mêlée de Sol i Platja (Estiu) i la Mêlée de Cloenda (Tardor), cadascuna amb els seus premis corresponents. Potser que hi hagi més sorpreses… però si les revelo ara ja no serien sorpreses.

PROFUNDITZANT EN LA DIFUSIÓ DE LA LLMRC

– IJB: M’agradaria que ens expliquessis una mica quin va ser el teu plantejament a nivell de difusió. Quins canals vas considerar millors per atraure participants i gent interessada? Amb l’experiència d’aquest primer any ja sobre l’esquena, han resultat els canals que creies els més adients o va arribar molta gent per canals inesperats?-

– DCF: Sincerament, és una cosa que no vaig investigar molt… tot i que ho hauria d’haver fet. Des del primer moment vaig tenir en ment Twitter, que trobo que és un espai molt plural, divers i accessible. Facebook, en principi, queda limitat a les coneixences de cadascú. L’ús de “hashtags” en tuits promocionals ha estat molt útil per donar a conèixer la proposta. Crec que la majoria de participants van venir per aquí, tot i que no n’he fet un seguiment exhaustiu, d’això.

– IJB: A nivell personal, considero que un dels grans encerts (dels molts) ha estat el seguiment tant fort que has fet de la LLMRC a través de Twitter: mantenint actualitzats els resultats un o dos cops al dia i posant-hi una frase engrescadora per mantenir la tensió. Com se’t va acudir? Quina és la teva visió d’aquesta campanya?

– DCF: Seguint amb l’analogia esportiva, i en gran part futbolística, que rau a la mateixa arrel del projecte, vaig voler emular els carrusels de resultats de la Lliga de futbol que es feien (i es fan encara, suposo) les tardes de futbol a la ràdio. Crec que ha estat molt positiu per mantenir l’interès i la tensió de la competició, com tu dius, a part que ha estat una oportunitat excel·lent per afavorir la interacció dels participants. N’hi ha alguns que fins i tot s’han obert un compte a Twitter només per això.

– IJB: També, ja amb la Lliga començada, vas crear una plana a Facebook. M’agradaria que ens comparessis una mica què ha aportat una xarxa social que no aportat l’altra.

– DCF: Com ja sabem tots, Facebook es una xarxa social més aviat orientada al “postureo”; és un lloc on la gent, les empreses, organitzacions, iniciatives, etc, van a mostrar-se. Aquest era, doncs, l’objectiu de la LLMRC amb la seva irrupció a Facebook: assolir més visibilitat. Tot i així, confesso que encara no li he trobat una aplicació més funcional. Donat que permet més extensió expressiva que Twitter, m’agradaria que es convertís en un espai de trobada ampliat per a participants i seguidors de la LLMRC.

ANÀLISI, EXPECTATIVES I CONCLUSIONS

– IJB: Com en tota aventura d’aquesta índole, sempre aprenem pel camí. Què faries diferent si, amb l’experiència que tens ara, muntessis la LLMRC des de zero?

– DCF: Crec que no canviaria cap cosa significativa. Tal com s’ha desenvolupat la iniciativa, ha anat molt millor del que les meves millors projeccions m’havien permès imaginar.

– IJB: S’han complert les teves expectatives de participació?

– DCF: Sí, tant la quantitat com la qualitat dels participants ha estat satisfactòria. Si n’hagués hagut molts més no els hauria pogut gestionar jo sol, i hauria necessitat becaris o poderosos sistemes informàtics. La participació activa ha sigut molt bona i constant. Una de les meves pors era que es perdés l’interès a mesura que passava el temps, però no ha estat així.

– IJB: Estàs content per la manera com s’ha desenvolupat la competició?

– DCF: Molt, crec que realment la competició ha estat molt disputada i dinàmica, i tothom l’ha viscuda així.

– IJB: A nivell personal, considero que has aconseguit aplegar un bon grapat de més que bons microrelataires. Tens la intenció de plantejar als participants recollir els seus textos en alguna publicació on-line o paper?

– DCF: Des del primer dia. Un cop finalitzi la temporada serà el moment de fer-ne un estudi més detallat.

FACETA D’ESCRIPTOR

– IJB: Com a escriptor, fins ara has estat principalment relataire. Si volem llegir alguna cosa de David d’Argent, en quines publicacions ho podem trobar?

– DCF: Sóc bastant inèdit, de fet. No mantinc cap bloc personal, ni tampoc acostumo a publicar relats a Internet. A més, mai he escrit encara cap cosa prou llarga com perquè em pugui decidir a provar sort a la jungla del món editorial. Tinc alguns relats publicats en llibres conjunts de relats i microrelats (“Quedem al Zurich?”; “99 Crímenes cotidianos”), però sóc una mica descurat recopilant-los i fent-ne el seguiment. Ara per ara, si algú volgués llegir el 90% de la meva producció hauria de ser conegut directe meu.

– IJB: Ara que no ens escolta ningú… Has portat bé això de veure passar tantes propostes engrescadores per escriure microrelats i, com a organitzador, no poder prendre’n part?

– DCF: No gens, he passat molta enveja… Aprofito per recordar que qualsevol participant de la Lliga que ho desitgi em pot desafiar també a mi, a través d’un enfrontament amistós. Aquí ho deixo.

– IJB: M’ha arribat per Internet que et trobes treballant en la teva primera novel·la. És encara un projecte molt secret o ens pots explicar una mica de què va, el gènere, etc…?

– DCF: Bé, el projecte encara es troba en un estadi bastant primerenc… Puc avançar que es tractarà d’una novel·la de fantasia a l’estil Terry Pratchett, amb un plantejament esbojarrat i narrada en un estil eminentment humorístic. El protagonista serà un antiheroi de qualitat moral molt baixa, a la recerca involuntària de la seva redempció com a desastre integral. L’acció de la novel·la es desenvoluparà sobre el rerefons d’un sistema cosmològic personal que m’he inventat, fortament influenciat per filosofies orientals.

LECTURA

(En aquesta secció de l’entrevista en David va llegir 3 relats: un de ciència-ficció, un de sobrenatural i un altre del que ell va qualificar com “literatura absurda”. Per motius d’extensió no seran reproduïts aquí… Si voleu llegir alguna cosa d’en David, ho teniu fàcil: repteu-lo en un enfrontament amistós!)

ENTREVISTA EXPRÉS EN 21 PREGUNTES CURTES

– IJB: Per escriure: ordinador o paper?

– DCF: Ordinador, sens dubte. El paper resulta molt poc pràctic.

– IJB: Per llegir: ebook o paper?

– DCF: Paper. Em cansa llegir en una pantalla (excepte microrelats, és clar).

– IJB: Una mania/requisit que ha de tenir el teu lloc d’escriptura?

– DCF: No sóc molt maniàtic amb això, però m’agrada variar sovint el lloc on escric.

– IJB: Acaba la frase: Jo mai escriuria…

– DCF: Una novel·la costumista…

– IJB: L’últim llibre que t’has llegit i que recomanaries…

– DCF: “Crónica de una muerte anunciada”, de Gabriel García Márquez

– IJB: Quin llibre t’agradaria haver escrit i per què?

– DCF: “El senyor dels anells” d’en J.R.R. Tolkien, sens dubte. Per diverses raons:

Per la qualitat intrínseca de l’obra i el seu impacte en la meva imaginació infantil.
Per la repercussió que ha tingut.
Per tota la mitologia meravellosa que l’autor va construir al seu voltant.
Perquè si l’hagués escrit jo significaria que disposo de molt de temps per dedicar a l’escriptura.

– IJB: Tres referents literaris…

– DCF: És difícil de dir… Seré clàssic en els dos primers, però és que realment és així: Edgar Allan Poe i H. P. Lovecraft per una banda. En tercer lloc, destaco en William Gibson, autor del “Neuromàntic”. La seva obra em va suposar tota una revelació, tant a nivell de contingut com d’estil.

– IJB: Amb quins 3 escriptors vius et tancaries a Villa Diodati?

– DCF: Si l’objectiu fos escriure històries de por, com va passar amb l’anècdota original per la qual és famós l’indret, preferiria tancar-m’hi amb escriptors morts. N’hi ha molts que m’agradaria invocar per una raó o altra. Però si hagués de triar escriptors vius em quedaria amb una combinació estranya: l’Stephen King (potser l’escriptor d’històries de por amb més èxit), en Quim Monzó (per posar un contrapunt de sarcasme) i les autores de “50 ombres d’en Grey” o “Harry Potter” (per obligar-les a confessar-me la fórmula màgica de l’èxit)

– IJB: Acaba la frase: la literatura serveix per…

– DCF: Perquè la gent pugui evadir-se de tant en tant sense haver de recórrer a les drogues.

– IJB: Quants llibres llegeixes a l’any?

– DCF: Pocs, sincerament. Sóc un lector lent; provo de fixar-me en els detalls més mínims. No arribo a un al mes, ni a mig potser…

– IJB: Quina és la teva principal afició (a part de llegir i escriure)?

– DCF: Viatjar

– IJB: La teva pel·lícula preferida?

– DCF: Aquesta és sempre una pregunta terrible, molt díficil de contestar. En tinc moltíssimes de preferides, però triaré la que em va resultar més impactant en temps recents, pel sentiment tan real (fins i tot somàtic) de tristesa que em va transmetre: “The Road (La carretera)”, de John Hillcoat i protagonitzada per Viggo Mortensen. Basada en una novel·la de Cormac McCarthy.

– IJB: El teu disc preferit?

– DCF: No sóc persona de discos preferits. Gaudeixo d’un ventall molt ampli de cançons i estils musicals. Però sí que tinc un grup preferit: Depeche Mode.

– IJB: La teva llibreria preferida?

– DCF: Les paradetes de Sant Jordi.

– IJB: El teu gènere literari preferit?

– DCF: Em decanto per tot el que és ciència-ficció, fantasia o terror. Dit això, tinc especial predilecció per les distopies, sobre tot si contenen dosis altes dels gèneres anteriors.

– IJB: Quin llibre et va agradar però mai has confessat fins avui, ara, aquí, en primícia?

– DCF: “Solitud”, de Víctor Català. Me’l van obligar a llegir quan feia COU, i això sempre és un punt negatiu per qualsevol lectura. El llibre és lent i podria ser titllat d’avorrit, segons com, però té profunditat i una atmosfera aconseguidíssima, a part que està escrit d’una manera sublim.

– IJB: Truita de patata amb ceba o sense ceba?

– DCF: Amb ceba, i tant!

– IJB: Un autor poc reconegut que vulguis reivindicar?

– DCF: No sóc capaç de personalitzar en cap autor concret. Voldria reivindicar la tasca de tants bons escriptors anònims que han deixat tantes i tantes històries excel·lents en la foscor de la història. Qualsevol d’ells mereix el meu reconeixement.

– IJB: Parlant de relataires: ¿Assimov, Poe, Cortázar, Chejov o Bukowski?

– DCF: Poe, sempre Poe. És una qüestió gairebé de forofisme.

– IJB: Acaba la frase: escrius perquè…

– DCF: Tinc la sensació que és el que he de fer amb el temps que se m’ha atorgat.

– IJB: Acaba la frase: Adéu…

– DCF: A Déu, si per alguna estranya casualitat existís, li dono també les gràcies per haver gaudit de l’oportunitat d’estar amb tots vosaltres avui aquí.