Cançó de foc – JORNADA 1

 

 

Free_will

 

Grup: D

Rival: Micorelataire

 

Cançó de foc

 

El ritual comença com de costum. Amb la traça que la caracteritza, la Bruna entortolliga aquells tronquets prèviament escapçats. Teixir el caliu rogenc habitual no és cosa fàcil, però l’esforç sempre val la pena. Sembla estrany que el moment que més se li resisteix sigui l’encesa dels maleïts llumins. Avui, abans d’espurnejar la nota que inicia la melodia, només n’ha trencat un. Ja escarxofada al balancí, comença la corda a mode de grinyol. Endavant i endarrere. A continuació, el cruixir de les nous que va esmicolant aporta la percussió. Un cop menjades, llença les clovelles al foc, el que de tant en tant aporta un esclat d’alegria no previst.

Ara ja només falta el vers. Cap a on la portarà avui la cançó? Beneïts els entremaliats entrellats de la memòria! Santificades les rutes que transita en la divagació!

Un altre cop s’acaba quedant adormida. La cendra és l’única testimoni de l’obra d’art de la que tan sols ella ha gaudit. Després de dutxa, esmorzar i cafè, emprèn el camí cap a la feina. La música que sobrepassa els auriculars del jove amb el que comparteix ascensor li desperta una rialla. Que avorrit deu ser negar-se a escoltar el món.

 

Tema: Foc

199 paraules

 

8 thoughts on “Cançó de foc – JORNADA 1

  1. Dono el meu vot a aquest relat. L’escena que descriu és bonica i l’expressió “de l’obra d’art de la que tan sols ella ha gaudit” m’ha fet decidir. La reflexió final la trobo un pèl massa explícita.

    M'agrada

  2. Anàlisi ortogràfic:

    PARÀGRAF 1 – LÍNIES 7-8
    “…comença la corda (a mode de) grinyol.” > L’expressió és un calc del castellà i d’ús incorrecte. Expressions vàlides en català serien “a manera de / a tall de”.

    PARÀGRAF 1 – LÍNES 8-9.
    “…(el cruixir) de les nous…” > A diferència del castellà, en català no s’admet article davant d’infinitiu amb valor verbal.

    PARÀGRAF 1 – LÍNIES 9-10
    “Un cop menjades, llença les clovelles al foc, (el que) de tant en tant aporta un esclat…” > Quan l’antecedent d’una oració de relatiu és una altra oració i no un nom, com en aquest cas, les formes acceptades per introduir la subordinada són “la qual cosa”, “cosa que” i “fet que”.

    PARÀGRAF 3 – LÍNIA 2
    “…l’obra d’art (de la que) tan sols ella ha gaudit.” > Aquesta construcció de relatiu és incorrecta en català. Les formes admeses són “de la qual” o bé “de què”.

    Sense sanció. D’acord amb la normativa vigent, el nombre d’errades trobades en el text no serà suficient per motivar cap acció punitiva per part de l’organització.

    Es recomana extremar la cura ortogràfica de cara a futures participacions.

    M'agrada

  3. Trio aquest relat que desperta els sentits enmig d’una foguera; m’ha fascinat que amb tan pocs elements, aparentment, s’hagi aconseguit una tasca tan complexa, en què cada detall compta i suma. Sense desmerèixer el contendent rival.

    d.

    M'agrada

  4. m’han agradat tots dos relats i no em puc decidir per un dels dos, els trobo ben ideats, aquest el trobo molt poètic i amb un bon final, el món s’hauria d’escoltar més

    M'agrada

  5. En aquest enfrontament dividiré el meu vot. Felicito en primer lloc els dos contendents pel que, en la meva opinió, és el millor duel de la jornada. Tots dos heu sabut treure partit del foc. Aquest relat m’ha agradat perquè mostra un personatge que sap treure partit de la vida. Tot allò tan dit de “les petites coses” però que, no per repetit, deixa de ser menys cert. I el relat en si mateix també treu suc de les petites coses.

    M'agrada

  6. Un altre problema decantar-se per un dels dos contendents.
    Tots dos relats ens encisen i ens hipnotitzen davant la contemplació de les fogueres, d’aquests focs que prenen vida davant del lector.
    En el nostre imaginari “Compte enrere” ens transmet la tristor, l’angoixa i la soledat d’un caçador empetitit, enfrontat a la immutabilitat de la naturalesa. “Compte enrere” ens deixà un gust agredolç, una sensació de pèrdua difícil de quantificar. Un magnífic relat. Enhorabona al Contendent nº 7.

    “Cançó de foc” és també un relat intimista, personalitzat en el personatge de la Bruna, detall que aconsegueix la nostra complicitat. El ritual, pausat, sense estridències, segueix un recorregut amable, però no obstant incert.
    El relat ens porta sense presa però sense pausa per un camí farcit de metàfores i d’imatges i tal sembla com si el lector estigués conduint un cotxe per una carretera serpentejant, gaudint del paisatge, canviant de velocitat a cada revolt, amb la radio encesa, les notes de la melodia endolcint les nostres oïdes, d’aquesta “Cançó del foc”, que ens acompanya en aquest viatge imaginari, absorts en, com ens diu l’autor/a, en aquestes “ santificades rutes en las que transita la divagació”.
    Aquesta divagació en la que aquest lector s’ensomnia, que sap on comença però no on acaba: santificada sigui. Santificada sigui la cendra, testimoni mut, que ens recorda la intangible obra d’art del foc que ens ha fet somniar. Santificada sigui la invitació per mirar més enllà de la nostra realitat quotidiana.

    Molt a pesar meu per haver de decidir entre els dos relats, el meu vot és per aquesta “Cançó de foc”.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s