Pròrroga (o Rúbrica) – MÊLÉE D’ANY NOU 2016

 

 

Deòmises

 

Competició: Mêlée d’Any Nou – LLMRC 2016

Tema: Noves esperances

Condició necessària: Un dels personatges ha de tenir algun tipus de relació amb la mort

Contrincants: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15

186 paraules
 

Pròrroga (o Rúbrica)

 

Fa estona que em vigila, de nou. Noto la seva presència a l’aire abans de veure-la. Ara cal demostrar-li, una vegada més, qui segueix essent l’amo en aquest despatx, per molts avisos que m’hagi deixat al llarg dels darrers mesos. L’he reconeguda en fitar-la directament, encara que aquest cop no dugui la túnica esparracada o la dalla ben esmolada, que la caracteritzen. Tot i així, no aconsegueix que em tremoli el pols quan agafo l’estilogràfica, ni que se m’accelerin els batecs del cor en sentir les seves conques buides al clatell. 

 

Fa estona que em vigila, de nou, sí. I, com sempre, passo paràgrafs sense llegir-los. Més pendent del ritme del seu alè gèlid que d’allò que m’han redactat els meus subordinats. Estic cansat, xacrat i em sento emmalaltir en cada nova alba, com si tingués una estaca travessada al pit. Però cerco l’espai buit on he d’estampar la rúbrica. No m’arronsaré avui tampoc, i així obtindré una nova pròrroga de la meva hora. La Mort només reclama ànimes i demana noms, i el de Salvador Puig Antich és prou vàlid per evitar la garrotada final.

 

3 thoughts on “Pròrroga (o Rúbrica) – MÊLÉE D’ANY NOU 2016

  1. L’elecció és difícil, però finalment em decideixo sense dubtes per aquest text. Sobretot pel seu desenllaç brillant que canvia tot el sentit del relat.

    M'agrada

  2. Botxí o víctima….?

    Interessant relat d’un/una (desconegut/desconeguda) escriptor o escriptora, que en 186 paraules obre més portes que no les que tanca. Més interrogants que respostes sobre la seva intencionalitat al escriure’l.

    L’autor/autora, parafrasejant a un clàssic al que s’ha de llegir (entre línies), potser sense voler-ho, ens planteja no un, sinó dos reptes, dos dilemes.
    Pensa el que subscriu que la redacció d’un text rés no és gratuïta, o al menys no hauria de ser-ho, i que el comentarista té l’obligació fins i tot d’anar més enllà dels espais entre línies, no obstant a risc de pagar el preu d’una sonada errada , que el posi en evidència per buscar-li els tres peus al gat, quan només(?) en té quatre.

    El relat ens planteja el patiment i d’un magistrat tenallat per l’angoixa permanent que li genera la Mort quan li demana – com se’ns diu- ànimes i noms, i que en un inútil exercici de resiliència, digues-li resistència a l’Autoritat, digues-li a la representant de la Llei Suprema, intenta dia rere dia ajornar l’execució de la sentència escrita des de temps immemorials en el Llibre del Temps, que ja, des del mateix moment en que va ser engendrat, es va dictar contra ell.

    Tanmateix la claredat del missatge i la seva perfecta exposició, l’autor/a es permet la llicència d’acabar el relat de forma entenedora buscant la complicitat del lector amb la punyent frase en la que la rúbrica del magistrat sentència a mort a un innocent, aprofitant si cap, per refrescar la nostra memòria històrica.
    I llavors és quan aquest lector es pregunta retòricament i es planteja el dilema, moral, d’esbrinar quina diferència hi ha entre condemnar a mor a un innocent o a un assassí confés. És la pena capital més assumible en el segon cas, o totes dues són igualment condemnables?

    El segon dilema, de caire existencial, sorgeix al preguntar-se si
    la Mort és el veritable botxí i el magistrat només el braç executor..
    o pel contrari, si la Mort és la víctima. Una víctima obligada a matar, a induir els últims sospirs dels mortals per sobreviure ella mateixa.
    Però.. i la Mort? Quina és la seva vida? Cruel paradoxa que la Mort visqui la seva vida gràcies a la mort dels mortals.

    I no pots sinó reflexionar en com, sota la vigilància del seu cruel Creador, la Mort fa les mateixes funcions que el magistrat del relat, i com cada víctima mortal no és sinó la prorroga de la seva pròpia vida. Cruel destí el d’aquesta Mort indesitjada que, tanmateix tan rebutjada i tan poc reconeguda, té una funció social indiscutible.

    Els mortals acostumem a no valorar el que posseïm i a desitjar el que no tenim, però ….què succeiria si un dia la Mort morís? què succeiria si finalment després de tants patiments desaparegués per a sempre? desitjaríem el que no tenim? desitjariem nosaltres els mortals la visita de la Mort i la nostra mort.
    Potser una de les claus està en el paradigmàtic i premonitori llibre d’en Antonio Saramago, “ Les intermitències de la Mort”.
    Realitat o ficció , aquesta és la qüestió…

    La Mort, botxí o víctima, aquesta és la qüestió.

    La solució….????

    I per descompats, per a l’autor la meva enhorabona pel seu enigmàtic relat,

    Això sí i per descompat…..
    ………………………entre línies.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s