Tema: Amor
Handicap: Inclusió obligatòria de la paraula cirereta
Grup: B
Rival: Caputxeta Vermella
193 paraules
L’esglaó de formigó
Espera assegut, al carrer. Espera que passi, veure-la un cop més. L’espera, contra la seva voluntat. Quantes vegades li ha de dir que no el vol veure més? Quantes?
Escorcolla la capsa de plàstic. Només queda una cirereta que s’esmuny entre els seus dits. Finalment la caça i se l’emporta a la boca fotent-li queixalada. Àcida, com la seva història d’amor.
Intenta donar un cop de peu als pinyols. Ja no sap com posar-se. El cul no s’acaba d’adaptar al fred formigó. Porta dos hores o més. Avui tampoc la veurà. Ella haurà canviat el seu trajecte per no veure’l esperant al mateix esglaó, com cada dimecres.
S’ha fet de nit. No té jaqueta suficient. El moviment rítmic i nerviós dels seus peus no generen prou calor. S’aixeca tremolant. Tanca els ulls a mode de promesa silenciosa per no tornar. Se’n va i s’emporta els seu pensaments, el seu desig de no veure-la més, de no esperar-la mai més. S’emporta els ossos encarcarats, el fred ben endins i l’esperança que dimecres que ve es menjarà les cireres a casa. I mentre se’n va sap que ho farà sobre el fred esglaó de formigó.
En el fons li trobo cert esperit esportiu. Allò de que la vida no s’ha de prendre massa seriosament. Només cal una jaqueta suficient.
M'agradaM'agrada
Vot per tu Cirà!! l’acidesa de l’amor és infinita!!!
M'agradaM'agrada
Una llàstima que aquest relat no hagi pogut competir. Aquesta història amaga molta complexitat, amb uns marges molt fins. Felicitats.
M'agradaM'agrada