Simfònica (o Indiferència incòmoda) – JORNADA 8

 

 

Deòmises

 

Tema: Concert

Handicap: Impossibilitat d’ús de formes plurals

Grup: A

Rival: Guerau X. Casol

200 paraules
 

Simfònica (o Indiferència incòmoda)

 

Ja puc dir que el concert en commemoració del 50è aniversari del Festival de Mozart ha estat un desastre. Tot i l’esforç esmerçat i el temps invertit, a pesar de trampejar l’enèsima retallada en el pressupost vingut del Departament de Cultura, malgrat escollir el repertori més selecte de la producció mozartiana, encara que la professionalitat de cada membre de l’orquestra fos indiscutible i brillant, l’empresa era difícil de dur a bon port. I això s’intuïa en el buit que quedava a l’auditori després d’interpretar una nova peça. Res, ni un aplaudiment ni una ovació ni un murmuri disconforme del públic assistent; només un incòmode i gèlid silenci regnava en la platea.

Amb total indiferència era rebuda la darrera nota de qualsevol moviment de la simfonia corresponent, però calia suportar estoicament el xàfec que es pressentia, aferrar bé la batuta i dirigir, com si res, aquell elenc exigu però valent, que era testimoni de la suor que em perlejava el front, degut al nerviosisme de saber l’únic final possible, i que s’aliava amb mi també en la catàstrofe. Però, com es pot ser fidel a la genialitat simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com un quartet de corda?

Anuncis

8 thoughts on “Simfònica (o Indiferència incòmoda) – JORNADA 8

  1. Parafrasejant a l’autor, JA PUC DIR que en Deomises, potser imbuït pel esperit esportiu d’aquesta Lliga simbolitzada en l’Orelluda, ens volia colar un gol per tota l’esquadra.
    Un relat perfectament travat. Un ambient paradoxalment gèlid, res a veure amb el pan- germànic autor, i un públic de ben segur convidat i que ni “n.p.i” del que anava a veure, però ben convençut que el que en realitat no havien de perdre’s eren els canapès de cloenda, que és el que mai es retallen..
    Només així s’explica la contradicció entre el inefable relat i la flagrant, i aparent, realitat, encarnada en

    http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Cuartetos_de_cuerda_de_Wolfgang_Amadeus_Mozart

    Dit això, tanmateix al relat se li vegi la llauna, o l’autor vulgui que li veiem, em quedo en l’encertat títol ,perquè a mi, indiferència no, però, incomoditat…..tota..
    Com el críptic relat del seu contrincant.
    Així doncs li trec una targeta groga per vacil•lar-li a uns del jutges, i li dono el meu vot a Deomises!

    M'agrada

  2. Potser en aquest relat, en Deòmises no parteix d’una idea tan brillant com en jornades anteriors però l’executa amb l’ofici de sempre. Una mica com els protagonistes del relat, que malgrat les retallades, tiren de professionalitat per mantenir el tipus.

    Al seu rival li passa el contrari: parteix d’una idea prometedora però tinc la sensació que no l’ha acabat de treballar bé.

    Així doncs, el meu vot per en Deòmises.

    PD: No he acabat d’entendre el comentari d’en David Salsas. No veig incompatible que Mozart hagi escrit peces per a quartets de corda amb el fet que, en aquesta ficció, s’interpretin simfonies de Mozart amb menys músics. És evident que seria més assenyat adaptar el repertori a les dimensions de l’orquestra però també ho és que el text busca fer una mena d’acudit/denúncia exagerant i trencant els límits del realisme.

    M'agrada

    • Hola, apreciat “Àtoms i lletres”.
      Acabo de llegir el teu comentari, i val a dir que la meva interpretació va ser que si l’autor ha escrit : “..com es pot ser fidel a la genialitat simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com un quartet de corda..” és degut a que els components de l’orquestra del relat constitueixen precisament un quartet de corda, o sigui, els estrictament necessaris i suficients per interpretar les obres de Mozart per a quartets de corda. A títol d’exemple aquest nou enllaç afegit al anterior.
      https://www.youtube.com/watchv=Rej3hroOXO8&list=RDRej3hroOXO8#t=44
      on és manifesta que les obres per a quartets de corda són per quatre i el caporal.
      En conseqüència només puc deduir que o el públic assistent no en tenia ni idea del que anaven a veure, posible però poc probable, o que l’autor del relat ha volgut jugar amb nosaltres, i més quan mai ens diu que ni músics de l’orquestra ni el director fossin uns paserells incompetents.
      Tanmateix sigui evident que amb un pressupost retallat sigui molt dificil contractar una orquestra simfònica o en Bob Dylan.
      Vaja, aquesta és la interpretació d’un que de música no en té ni idea!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s