Ant Kong

Mossen

Grup: D

Aquell diumenge, en Raül em portava a dinar al camp, jo ja havia fet les truites i l’amanida. Vestida per l’ocasió, l’esperava amb indissimulada impaciència.

—On anirem Raül? A prop del riu? O millor enmig del bosc?

—Doncs anirem a la Rasa de la Boella, però lluny de l’àrea de pícnic, un lloc on estarem sols tu, jo i aquest sol fantàstic, en gaudirem molt, ja veuràs.

—Però això està molt a prop de la petroquímica, l’olor que fa per allà no m’agrada gens.

—Bah, no et preocupis per l’olor, jo porto vi bo i amb el dinar que has fet, ni el sentirem.

En arribar, les maleïdes formigues ja estaven per tot arreu. Eren molt grans, tan grosses com el meu polze.

Va ser estendre la manta i omplir-se d’aquestes fastigoses criatures, abans i tot de treure el menjar.

Llavors va aparèixer ella, tan gran com un cotxe, xisclant i obrint la boca, en Raül, en aixecar-se aterrit, va caure entre les mandíbules i va perdre el cap, literalment.

A mi em va dur al seu cau, ara em porta blat, fruites i cucs, és tot el que menjo, no sé pas que vol fer de mi.

Tema: Pícnic

198 paraules