El dia en què tot va canviar per sempre – JORNADA 1

 

 

Xinxan the Cat

 

Tema: “elecció lliure”

Grup: B

Rival: Dedal0

199 paraules
 

El dia en què tot va canviar per sempre

 

Com cada diumenge, en Sergi caminava amb el seu fill, el qual avui el cosia a preguntes sobre com era la vida trenta anys enrere. Mentre en Sergi el mentia, atès que no li podia explicar la veritat, va rememorar el dia en què tot va canviar per sempre.

Recordava perfectament aquells milers de drons solcant el cel i llençant càpsules transparents de vidre, que en caure a terra, deixaven anar un gas de color groguenc i olor dolça. Recordava multituds esparverades corrent per trobar un recer.

Recordava les notícies de la tele parlant d’atacs terroristes d’abast mundial i de com milions de persones morien, tots ancians o malalts, com els seus estimats avis o el pobre Quimet, un amic d’escola que patia leucèmia.

Recordava com, després d’anys d’estat de setge, el nou govern mundial anuncià l’extermini total dels terroristes i el començament d’una “New Cool Era of Freedom & Synergy”.

Com cada diumenge, van acudir al McBurger, com obligava la normativa. En entrar, un empleat els col·locà les orelles de Mickey Mouse preceptives. A la cua, en Sergi somreia, també per imperatiu legal, alhora que per dins sentia una ràbia i un odi infinits contra aquella farsa ignominiosa.

 

Anuncis

6 thoughts on “El dia en què tot va canviar per sempre – JORNADA 1

  1. La veritat és que m’ha atrapat el primer paràgraf perquè em dic Sergi i m’he imaginat passejant amb el meu fill.

    Després se m’ha glaçat una mica el somriure quan he vist que entraven en un McBurger.

    Bé, tens el meu vot pel món post-apocaliptic que has imaginat que recorda una mica al de V de Vendetta.

    M'agrada

  2. Un relat de menys a més. El darrer paràgraf es genial, barreja d’humor molt negre i molta, molta mala llet. El meu vot i una mcburger per aquest relat!!!

    M'agrada

  3. El meu vot per aquest relat tan “cool” i amb tan mala baba. És curiós com un relat amb tanta ciència ficció pot resultar alhora tan real, el que el converteix en una història bastant terrorífica. I si no, temps al temps…

    M'agrada

  4. Vet ací dos relats que juguen amb la ficció o amb la realitat. Vet ací dos relats que ens fan pensar sobre que és ficció o realitat.
    Els dos perfectament dibuixats,
    “El dia que tot va canviar per sempre” ens endinsa en una realitat punyent,sense arribar al extrems que ens descriu, conceptual i dissortadament, de rabiosa actualitat. Un relat que desperta la nostra consciència endormiscada i les nostres mentides per a sobreviure, o al menys per a minimitzar els danys que la situació en la resta del món ens mostra dia rere dia. Mentides pietoses que ens expliquem i que expliquem als altres mentre veiem les noticiés.
    El Sergi del relat es rebel•la però no pot ometre seguir la farsa, jugar el seu rol de pare protector en el teatre Universal de la Mentida. Una ficció feta realitat, o una realitat que ens entossudim en veure com a ficció?

    “L’última olor de les veus de vellut” ens planteja un relat intimista, proper, càlid, que no rés no amaga i que ens reforça en la nostra humanitat.
    “El dia que tot va canviar per sempre” apel•la a les nostres conviccions vulnerades per un sistema subliminalment opressor, ja considerat com a normal pel pare de la història.

    “L’última olor de les veus de vellut”, apel•la al nostres sentits
    Escoltar, acaronar,el tacte, les olors: més enllà del raciocini, lo millor de la nostra condició humana, un relat ple de sentiments amagats.
    Una història amable que ens reconcilia amb nosaltres mateixos. Una història que em fa recordar una noticia que va saltar als diaris farà cosa d’un any..o dos.
    A l’entrada d’un Zoo anglès hi va haver durant 30 anys un senyor que s’ocupava de cobrar els tickets d’aparcament als visitants. Quan un bon dia va desaparèixer , el que ja era considerat per tothom una institució,venerat per pares i fills, fills que a la seva vegada van un bon dia van ser pares del seus fill, els visitants es van assabentar que aquell aparcament mai havia estat de pagament. Una història tendra i plena d’humanitat, com la del contendent nº 6.

    Que vull dir amb això.., doncs ben bé no ho sé, potser que final el que manen són els sentiments, com el instint protector d’en Sergi envers els seu fill o l’olor de les atmetlles amargues

    Dues històries diferents, molt ben travades, seré una mica egoista i apostaré per la suau olor i el sentiment de les ametlles amargues.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s